El Patronat de la Muntanya de Montserrat i la Subcomissió d’Escalada van organitzar el passat mes de maig una jornada dedicada a la regulació de l’escalada, amb la participació d’escaladors, equipadors, gestors d’espais naturals, personal tècnic i representants d’administracions de diferents punts de la península.
Roca Nua hi vam participar com a ponents, exposant el cas de regulació de l’escalada al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter, on l’any 2022 vam formar part activament.
La trobada va néixer amb l’objectiu de crear un espai de debat i intercanvi d’experiències entorn dels reptes actuals de la regulació de l’escalada en espais naturals protegits. Al llarg de la jornada es van compartir diferents models de gestió, problemàtiques comunes i experiències de diversos territoris, afavorint el contacte entre els diferents agents implicats.
Entre les principals reflexions, es va posar de manifest la transformació de l’escalada en les darreres dècades, així com la necessitat de compatibilitzar la pràctica esportiva amb la conservació dels valors naturals i culturals. També es va destacar la importància de la participació del col·lectiu escalador en els processos de regulació i presa de decisions.
Un dels aspectes més ben valorats pels participants va ser la generació d’un espai de debat horitzontal, respectuós i constructiu, que va permetre compartir coneixement, contrastar punts de vista i entendre les diferents realitats territorials.
Des de la Subcomissió d’Escalada s’ha fet una valoració molt positiva de la iniciativa, destacant-ne l’impacte en la comunitat escaladora. Igualment, s’ha remarcat la necessitat de donar continuïtat a aquestes trobades per avançar cap a models de gestió més participatius i compartits.
L’escalada davant els seus límits
Montserrat obre el diàleg entorn la regulació de l’escalada
Durant dècades, l’escalada va créixer sota una idea gairebé implícita de llibertat. Obrir vies, explorar parets i habitar la muntanya formaven part d’una cultura construïda sovint al marge de normes escrites, sostinguda per codis informals, transmissió oral i una certa ètica del compromís. Però avui, en un context d’expansió accelerada de la pràctica, massificació i augment de la pressió sobre els espais naturals, aquella relació aparentment espontània amb la roca entra en una nova etapa. La regulació ja no apareix només com una limitació externa, sinó com una pregunta col·lectiva sobre quin futur vol tenir l’escalada.
Aquest va ser el punt de partida de la jornada sobre regulació de l’escalada organitzada pel Patronat de la Muntanya de Montserrat i la subcomissió d’escalada el passat mes de maig. Una trobada que va reunir escaladors, equipadors, gestors d’espais naturals, biòlegs, tècnics i altres agents vinculats al món de la muntanya amb la voluntat d’obrir un espai de debat que, fins ara, sovint només havia existit en forma de conflicte.
Montserrat no és un escenari qualsevol per plantejar aquesta conversa. Poques muntanyes simbolitzen tan bé la complexitat de l’escalada contemporània: espai històric de l’alpinisme català, territori protegit, laboratori de regulacions i, alhora, lloc on conviuen maneres molt diferents d’entendre la relació amb la roca.
D’una activitat minoritària a un esport de masses
En diversos moments de la jornada va aparèixer una idea compartida: l’escalada ha canviat radicalment en molt poc temps. El creixement dels rocòdroms indoor, la difusió massiva a través de les xarxes socials, la millora del material i l’accessibilitat creixent de moltes zones han transformat una activitat tradicionalment minoritària en un esport de gran expansió.
Per alguns participants, hi ha un moment simbòlic que marca aquest canvi: quan les noves vies deixen d’obrir-se des de baix i comencen a equipar-se des de dalt. Més que un debat tècnic, la qüestió remet a una transformació profunda de la cultura escaladora. Allò que abans implicava incertesa, lentitud i compromís esdevé progressivament més accessible, més ràpid i més consumible.
En paraules que van emergir en un dels grups de debat, es perd la idea de “saber-te petit” davant la muntanya.
Aquesta percepció travessa bona part de les discussions. No des d’una nostàlgia simplista, sinó des de la sensació que l’escalada viu una mutació cultural accelerada. Molts dels participants es preguntaven si encara existeix una ètica compartida entre les diferents formes d’escalar —esportiva, clàssica, tradicional, artificial, bloc— o si el creixement de la pràctica està fragmentant també els valors que històricament havien estructurat la comunitat.
Regular per preservar
Durant anys, bona part del món escalador va viure les regulacions com una imposició externa. “Regular” es llegia sovint com a sinònim de “prohibir”. Les primeres restriccions vinculades a la protecció de fauna o a la gestió d’espais naturals van generar fortes tensions entre administració i escaladors, i en molts casos van consolidar una relació marcada per la desconfiança.
Però un dels aspectes més interessants de la jornada és que aquest marc sembla estar canviant. Sense desaparèixer les tensions, en molts debats apareixia una idea nova: la regulació no només serveix per preservar el medi, sinó també per preservar la mateixa escalada.
Aquesta afirmació pot semblar paradoxal, però resumeix bé una part del debat actual. Davant la massificació, l’impacte ambiental i la pèrdua progressiva de certes pràctiques i codis culturals, alguns sectors del món escalador comencen a entendre la regulació com una eina de consciència col·lectiva.
“No tot ha de ser escalable per a tothom”, apuntava un dels grups. Altres insistien en la necessitat de mantenir la dificultat, el compromís i el respecte per la història de les vies. També apareixia la preocupació perquè l’obertura constant de noves línies, la sobreequipació o la recerca d’accessibilitat acabin transformant irreversiblement l’experiència de la muntanya.
La qüestió ja no és només ecològica. És també cultural.
La muntanya com a espai de consum
Sota moltes de les reflexions compartides durant la jornada apareixia una tensió de fons: la relació entre cultura de muntanya i lògica de consum.
La massificació de certes zones, la difusió immediata d’espais verges a través de xarxes socials o la pressió per convertir qualsevol paret en una activitat accessible es percebien com a símptomes d’un model més ampli. Alguns participants expressaven la sensació que l’escalada contemporània corre el risc de desvincular-se del coneixement del medi, de la lentitud i de la relació profunda amb el territori.
Això no significa rebutjar l’evolució de l’esport ni idealitzar el passat. De fet, també es va reconèixer que avui existeix molta més consciència ambiental que fa algunes dècades. El respecte pels períodes de nidificació, la recollida de residus o la preocupació per l’impacte ecològic formen part d’un llenguatge molt més present que abans.
Però alhora apareixia una pregunta incòmoda: què passa quan la muntanya es converteix principalment en un espai de consum esportiu?
Moltes de les intervencions van acabar derivant cap a la tensió entre responsabilitat individual i responsabilitat col·lectiva. Alguns participants apuntaven cap a una lògica estructural marcada pel consum i la competitivitat; d’altres insistien en la necessitat de recuperar la responsabilitat personal i la capacitat de renúncia. Fer pedagogia, associar-se, transmetre el respecte per la muntanya, repensar l’ús de les xarxes socials o acceptar que no tot s’ha de poder fer ni compartir apareixien com a petits gestos capaços de generar una altra relació amb el medi.
Qui decideix sobre la muntanya?
Un altre dels grans debats de la jornada girava entorn la legitimitat i la participació. Qui ha de decidir sobre la regulació de l’escalada? Quins actors han de formar part d’aquestes decisions? I qui representa avui la comunitat escaladora?
Les discussions van evidenciar la gran diversitat interna del món de l’escalada. Parlar “dels escaladors” com un bloc homogeni es percebia gairebé impossible. Hi conviuen estils, generacions, maneres d’entendre el risc i relacions molt diferents amb la muntanya.
Malgrat aquesta diversitat, sí que apareixia un consens ampli: les regulacions no poden construir-se sense la participació dels escaladors. No només per una qüestió de representativitat, sinó també perquè existeix una expertesa acumulada sobre el territori, les vies i les dinàmiques de la pràctica que difícilment es pot substituir des de fora.
Alhora, també es reconeixia una feblesa històrica del mateix col·lectiu: el fort individualisme. Diverses intervencions insistien en la necessitat d’associar-se, generar espais compartits i construir una veu col·lectiva capaç de dialogar amb administracions i altres agents.
La idea d’“expertesa col·lectiva” va aparèixer diverses vegades durant la tarda.
Del conflicte al diàleg
Si alguna cosa va quedar clara durant la jornada és que el debat sobre la regulació continua sent tens, complex i ple de contradiccions. Però també es va fer evident una altra necessitat compartida: generar espais on aquestes tensions puguin discutir-se col·lectivament.
El tancament de la trobada ho va expressar amb claredat. Diverses participants van agrair la iniciativa del Patronat, però també van posar sobre la taula una demanda explícita: “i ara què?”. El debat no podia quedar reduït a una jornada puntual. Es reclamaven espais permanents de participació, processos més oberts i formes de governança on la comunitat escaladora no només pogués opinar, sinó també incidir en les decisions.
La regulació de l’escalada no és només una qüestió tècnica. És una discussió sobre qui decideix, com es transmet una cultura de muntanya i quina relació volem tenir amb els espais que habitem. Les jornades de Montserrat no van resoldre aquestes preguntes, però sí que van evidenciar una necessitat compartida: generar espais on el conflicte pugui expressar-se, discutir-se i transformar-se en responsabilitat col·lectiva.
Potser aquí hi ha una de les aportacions més valuoses de la trobada. Dedicar temps a escoltar la diversitat de mirades, reconèixer els desacords i compartir experteses no elimina el conflicte, però sí que pot democratitzar la manera com es prenen les decisions.
Preservar la roca, preservar una cultura
En el fons, el debat sobre la regulació de l’escalada sembla anar molt més enllà de les normatives, els perímetres o els calendaris de restriccions. El que es discuteix és també quina cultura de muntanya volem preservar i com es transmetrà a les generacions futures.
Durant la jornada es va parlar sovint de documentar la història de l’escalada abans que desaparegui amb els seus protagonistes. De preservar vies antigues no només com a itineraris esportius, sinó com a llegat. De mantenir viva una manera d’habitar la muntanya basada en el respecte, el compromís i la consciència del límit.
Potser aquí hi ha una de les idees més significatives que va deixar Montserrat: entendre que regular no sempre significa restringir la llibertat. De vegades, potser, significa assumir col·lectivament la responsabilitat de preservar allò que fa possible aquesta llibertat.
En un moment en què l’escalada continua creixent i transformant-se, la pregunta ja no sembla ser si cal regular o no, sinó com volem participar en aquesta regulació. Qui tindrà veu en aquest futur? I quina relació volem mantenir amb les muntanyes que escalem?